(Barcelona, 1967)

Periodista i assagista es va diplomar en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat a diversos mitjans de comunicació. En ràdio ha col.laborat amb Ràdio Associació de Catalunya, COM Ràdio i Ràdio Nacional d’Espanya. Televisions com Televisió de Catalunya, Betevé i La Sexta i publicacions com El Periódico, Ara, Catalunya Plural, ADN, La Marea i Público, entre d’altres. Va ser subdirector d’Ajoblanco i ha treballat en múltiples projectes editorials i audiovisuals. Ha fet periodisme de divulgació econòmica en diversos mitjans i ha publicat dos llibres sobre el tema: La economía no existe, publicat el 2009, i Posteconomía, del 2012, on critica els esquemes econòmics actuals i el capitalisme. El novembre de 2012 va publicar un article irònic titulat «Guia pràctica de l’expulsió catalana de l’euro», i el 2013 va publicar La rebel.lió catalana amb l’editorial Labutxaca on defensa la constitució d’una república catalana. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, fou cap de llista de la Candidatura d’Unitat Popular - Crida Constituent després de ser escollit en primàries com a independent. La seva coalició va obtenir uns resultats històrics, arribant als 10 escons de representació al Parlament de Catalunya. El 4 de gener de 2016 va renunciar a la seva acta de diputat després de la decisió del consell polític i del grup d’acció parlamentària de la CUP-Crida Constituent de no donar suport a la investidura d’Artur Mas. El 12 de gener va formalitzar oficialment la renúncia a l’escó després de participar en la sessió d’investidura i votar al nou President de la Generalitat Carles Puigdemont. És exsecretari nacional de l’ANC.

(Barcelona 1970)

Nascuda al barri del Turó de la Peira, Núria Cadenes estudià a l’Escola Heura i participà en el moviment estudiantil català de finals dels 80, fundant l’organització juvenil independentista Maulets. El 9 de setembre de 1988, amb 18 anys, fou detinguda a Barcelona per la seva presumpta participació en un atemptat frustrat de Terra Lliure. El 1990 fou jutjada per l’Audiència Nacional i, tot i negar la seva participació, fou condemnada a sis anys de presó major i dos de presó menor. El 2006, dos dels seus companys la van exculpar de la participació en l’atemptat. L’octubre de 1992 fou posada en llibertat després de complir quatre anys de presó. Després de ser alliberada, estudià Història a la Universitat de Barcelona i treballà com a traductora. Es traslladà a València, on treballà a la revista El Temps i a Acció Cultural del País Valencià. Va ser membre fundadora de Maulets i militant del PSAN. El 1992 es presentà per Catalunya Lliure al Parlament de Catalunya, però no obtingué representació. El 2010 tancà la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a Girona i posteriorment fou elegida presidenta del partit.

(Barcelona 1984)

Pilar Carracelas Argiz és periodista especialitzada en anàlisi política. Ha participat en tertúlies a TV3 i RAC1. Va llicenciar-se en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i té un màster d’Anàlisi Política per la Universitat Oberta de Catalunya. Ha treballat a Televisió Espanyola, RAC1, TV3, BTV, La Sexta i l’Agència EFE. També dissenya estratègies de continguts web per a empreses. És molt present en les xarxes socials, sobretot a Twitter i a Youtube amb el vídeoblog L’Últim Diumenge Autonòmic. El març del 2022 va signar el manifest Defensem l’escola en català.

(Barcelona 1979)

Filòsof i escriptor, reballa com a tertulià en diversos mitjans de comunicació i com a professor a la Universitat Ramon Llull.[1] Llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona el 2003, Dedéu va continuar els seus estudis amb un màster a The New School for Social Research. Posteriorment, ha col.laborat amb mitjans com BTV, Catalunya Ràdio, Televisió de Catalunya,[3] Rac1 i El Punt Avui, entre d’altres. És columnista del mitjà digital El Nacional i participa en les tertúlies d’El món a RAC1. Està vinculat a l’Ateneu Barcelonès, on ha estat vocal de la junta i gestor de música durant la presidència de Francesc Cabana. El 2014 fou un dels impulsors de l’Orquestra del Montsalvat juntament amb Oriol Pérez Treviño, Francesc Prat, Domènec Orrit i Salvador Boix. El 2017 es presentà com a candidat a la presidència de l’Ateneu Barcelonès, amb una candidatura anomenada «Ordre i aventura», en honor d’una cançó de Mishima, i acompanyat per l’escriptor Enric Vila, el periodista Joan Safont i la filòsofa Anna Punsoda, entre d’altres. Va quedar en segona posició, per darrere de Jordi Casassas, que va revalidar la presidència.

(Bahía Blanca, Argentina 1976)

El 1992, amb gairebé 16 anys, va arribar a Catalunya amb la seva família. Va estudiar a l’IES Sa Palomera de Blanes i després Filologia Anglesa a la Universitat de Barcelona, però no va finalitzar els estudis. El 2004 va fundar, amb la seva parella Marta Sibina, la revista Cafè amb llet. El 2011 va començar a investigar i publicar sobre la sanitat pública catalana, i el 2013 van publicar el llibre “Artur Mas: on són els meus diners”. El 2019 van crear la plataforma Octuvre per denunciar la manipulació dels mitjans de comunicació. El 2016 va guanyar les primàries per liderar Podem Catalunya. El 2017 va donar suport al referèndum unilateral d’independència i va demanar que les bases del partit decidissin sobre el posicionament. Aquest fet va tensar les relacions amb la direcció estatal de Podemos i amb el seu grup parlamentari. El 27 d’octubre de 2017, Fachin i dos altres diputats es van desmarcar del seu grup en la votació sobre la declaració d’independència de Catalunya. Després de la intervenció de la Generalitat i l’aplicació de l’article 155, va proposar una estratègia conjunta amb l’independentisme, la qual cosa va augmentar les tensions amb el partit. El 6 de novembre de 2017, va dimitir com a Secretari General de Podemos i es va donar de baixa del partit. Actualment, amb la Marta Sibina, dirigeix el projecte periodístic OCTUVRE.

(Figueres, 1980) Durant el decenni del 2020 es feu conegut pel seu discurs sobre el retrocés de la llengua catalana, amb una narrativa descrita com a desacomplexada, proposant i combativa vers els mitjans públics i la manca d'acció política i institucional en aquest àmbit per part dels líders del procés d'independència de Catalunya.

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador lingüístic de la Intersindical Educació, el 2021 va publicar Decàleg irreverent per a la defensa del català. L'obra és un assaig que, a través del concepte del «pragmatisme unilateral» pretén crear consciència del repte de mantenir viva la llengua en el dia a dia, i en què hi alerta de la poca exigència del català emprat als mitjans de comunicació que depenen de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals en la situació actual de diglòssia generacional en què es «castellanitzen els fills de catalanoparlants en les àrees més poblades del país». A més, hi assenyala la manca de polítiques lingüístiques decidides per part dels governs, hi destaca la correlació entre drets lingüístics i socials i hi adverteix sobre les polítiques econòmiques desenvolupistes que acceleren el procés de substitució lingüística.

(Bétera 1960)

Vicent Partal va estudiar Magisteri a la Universitat de València però aviat es va dedicar al periodisme. Cofundador del setmanari El Temps el 1983, va treballar també al Diari de Barcelona i a Televisió Espanyola, especialitzant-se en política internacional. Va cobrir esdeveniments importants com la caiguda del Mur de Berlín, el cop d’Estat a l’URSS, i la guerra dels Balcans, entre d’altres. El 1994, va crear El Temps Online, el primer sistema informatiu a Internet dels Països Catalans. L’any següent, juntament amb Assumpció Maresma, va fundar Infopista, que més tard es convertiria en el diari electrònic VilaWeb. També va crear el programa tecnològic L’Internauta a Catalunya Ràdio. Partal és director de VilaWeb i col.labora amb altres mitjans com Avui, El 9 Esportiu, i Berria. Ha publicat diversos llibres sobre temes com l’OTAN i els nacionalismes de l’antiga Unió Soviètica, així com obres importants sobre el sobiranisme a Catalunya. També ha participat en programes de televisió i és president de l’European Journalism Centre. Des de juny de 2020, és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

(El Pla de l Penedès 1988)

Em dic Pep Antoni Roig i escric per explicar coses. Sóc escriptor i faig de guionista, storyteller, escrivent publicitari, creador de continguts o senzillament redactor a seques. Per resumir-ho, suposo, el meu contracte laboral diu que treballo de Director Creatiu a Frame CreativeMedia i que em guanyo la vida pensant, creant i escrivint programes de televisió, campanyes de publicitat, columnes al diari, documentals, reportatges periodístics, llibres o una simple etiqueta d’ampolla de vi.

(València, 1961)

Periodista valencià i professor a la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Ha estat vicepresident d’Òmnium Cultural, secretari general de la Fundació Catalunya Oberta i director de Televisió de Catalunya del 2017 al 2022. Actualment, presenta “El Pentàgon” a 8tv. Llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB i doctor en Comunicació per la URL, Sanchis ha ocupat diversos càrrecs destacats en el món periodístic. Ha estat director del setmanari El Temps, la revista Setze, el diari El Observador i el diari Avui. El 2007 va signar el Manifest Basset-Bausset i el 2008 va ser director de continguts del Grup Cultura 03. Ha dirigit programes de TV3 com Stromboli i Pares i fills, i també va dirigir Barça TV entre 2009 i 2010. Sanchis ha comissariat exposicions com “Barcelona – València – Palma” al CCCB i ha estat guardonat amb el 33è premi Carles Rahola per un assaig sobre el País Valencià. El 2012 va ser nomenat director d’El Temps i director general de la Fundació Catalunya Oberta. Articulista i tertulià en diversos mitjans, el 2017 va ser nomenat director de TV3, càrrec que va deixar el 2022 per incorporar-se al Grup Món com a director general.