Finalment s’ha imposat la realitat. Després d’anys discutint la salut del català, de si reculava perillosament o en mantenia la vitalitat amb nous parlants, el debat ja no ofereix cap dubte: la llengua catalana està en una dinàmica clara de retrocés que l’està portant al llindar del percentatge de parlants habituals en què una llengua entra en procés de desaparició (Carme Junyent dixit).
Al llarg dels anys s’han apuntat diverses causes/excuses: que si l’arribada massiva d’immigrants mal acollits, que si la manca d’un univers catalanoparlant a les xarxes socials, que si l’eliminació del Súper3, que si l’espanyolització galopant de TV3, que si la manca d’autocentrament dels catalans que canviem de llengua quan se’ns adrecen en castellà o quan la fesomia de l’interlocutor no s’adiu al paradigma del catalanoparlant.
Les causes, evidentment, són múltiples i la focalització en una o altra depèn sovint del moment polític i social. Però hi ha hagut sempre un culpable invariable: l’escola. Sigui pel descobriment que hem perdut el pati o perquè la immersió és una fal·làcia que ens ha permès mirar cap una altra banda tots aquests anys, la qüestió és sempre que la culpa l’hem donada gairebé en exclusiva a l’escola. L’escola, indiscutiblement, hauria de ser el principal lloc de socialització en la nostra llengua però tots som conscients de les dificultats acadèmiques i demogràfiques que ha hagut d’afrontar. Dificultats a les qua ara hi hem d’afegir les legals fruit del desacomplexament de l’espanyolisme colonitzador.
Arribats a aquest punt, amb les dificultats creixents per dur a la pràctica un programa d’immersió que permeti arribar a la mínima socialització dels nens catalans en la llengua pròpia del país, és quan han començat a sortir veus que cerquen en altres fórmules la superació d’aquesta gran impostura que ha representat lel model de conjunció en català a l’ensenyament. Fa uns anys, l’actual Conseller de Política Lingüística de la Generalitat, ho expressava d’aquesta manera: “Els objectius legals del model de conjunció en català tradueixen les dues principals metes sociolingüístiques que han animat la política lingüística de Catalunya des de la recuperació de la democràcia. En primer lloc, el model cerca l'enfortiment de la cohesió i de la integració socials, bo i evitant l'escissió de la població de Catalunya en dues comunitats lingüístiques diferenciades per raó de llengua. En segon lloc, el model de conjunció en català expressa la voluntat d'evitar que la integració social es faci a costa de la marginalització i/o de la desaparició de la llengua catalana.” Sense discutir la bondat del primer objectiu, és en aquesta segona meta on el català ha anat reculant sense remei.
És per això que, apel·lant al realisme, han començat a sortir propostes que basen el model escolar en la posada en marxa d’un ensenyament no ja que separi en una doble línia les diferents necessitats lingüístiques (això segueix impedint la socialització en català) sinó en una doble xarxa escolar on, si més no en una d’elles, es pugui viure plenament en català.
La proposta no és nova al món educatiu. Models com la Bressola a la Catalunya nord o aspectes del model basc n’avalen el funcionament, però a casa nostra aquesta proposta ha estat permanentment anatematitzada amb l'espantall de la segregació. 
Ens cal, doncs, encarar aquest debat sense prejudicis si volem trobar el desllorigador a la situació de les nostres escoles, de la nostra llengua i del nostre país.